Leffer's Runners: Marranades en família

Ja es veia a venir, tot dissabte plovent a tot arreu i nevant a cotes altes...i la cursa començava a 2.000 metres i s’enfilava fins als 2.883 metres o sigui que neu n’hi hauria, la qüestió era si molta o poca...

I tanta neu hi havia que l’organització va decidir escurçar la cursa i estalviar als participants la cresta Bastiments-Infern-Tirapits així doncs el recorregut seria el següent: Vallter-Coll del Mantet-Pic de la Dona-Pic de Bacivers-Bastiments-Coll de la Marrana-Refugi d’Ulldeter-Vallter, va ser un decisió encertada, tampoc calia exposar els corredors a un risc innecesari… el mal temps també va fer que la sortida es retardés un hora de les 09:00 a les 10:00.

Tot esperant el moment de la sortida

I allà estan, pelant-se de fred, en Lefftenzing i el Cargol, mentre que en Leffy i Bionic Woman (que en principi havia de córrer però un descuid burocràtic ha deixat fora) s’enfilen pista amunt per tenir una bona visió de la sortida, i 5, 4, 3, 2, 1 a córrer !!! els 150 participants es llànçen pista amunt i després la tornen a baixar per tornar-la a pujar i finalment flanquejar-la i sortir per un corriol cap al coll del Mantet, i entremig d’aquell grup hi ha els dos leffers, han començat amb calma, i tot i que surten junts la genètica fa el seu paper i ben aviat s’imposa la llei del més fort…

Gaaaaaassss!!!

“Un cop comença la pujada sols val mirar el terra i apretar les cames, de cop miro enrere i ja no veig al Cargol, una llarga fila de corredors per davant, una no tant llarga fila de corredors per darrera hem fan pensar que la cursa, comença a posar a tothom al seu lloc. Miro al terra i segueixo amunt, les sensacions son bones, fem la goma amb un parell o tres de corredors, ara et passo ara em passes. Tan sols és el començament i les espases estan ben afilades.... jo sé el que m’espera... els altres no ho sé, per això a tocar del cim, m’endosso un cop de fuet entre pit i esquena, després de cim ve un tram de suau baixada on córrer, i córrer a 2.600 metres d’alçada és un plaer que penso menjar-me amb la boca ben oberta. Els del control de Pic de la Dona semblen científics d’una base polar!!! a saber l’estona que fa que estan aguantant com a pingüins, menys mal que jo passo corrents i la meva temperatura no és la seva, sortint del control segueixo la carena i al cap de poc començo a flanquejar cap a l’estany de Bacivers, quina sensació més estranya, córrer envoltat de blanc, sobre blanc i sentint el vent que t’abraça, de tant en tant alguna silueta difusa es dibuixa al davant, al menys dona la seguretat que no estàs boig... o que no estàs sol en la teva bogeria.”

En Lefftenzing a punt de començar la pujada cap al Coll del Mantet

“I de seguida en perdo en Lefftenzing de vista, apa siau !!! i quan el corriol es posa a tibar amunt és l’hora de posar-se a caminar, un cop d’ull enrere i veig que encara i porto gent...la qual cosa és un consol, la pujada la faig amb calma que la cosa acaba de començar, encara que en algun tram que es posa pla aprofitem per córrer, de moment no hi ha neu però fot bastant fred, uns 20 minuts després ja s’intueix el coll... i la neu, un cop al coll girem a l’esquerra i enfilem cap al Pic de la Dona, intercalant córrer i caminar ens endinsem en la boira, la cursa ja està molt estirada i els espais entre corredors són més amples, el vent bufa fort i no sobra res de roba (gorra, guants, buff, paravents….) ara si que la neu ja és constant, no n’hi ha molt gruix però si aquí n’hi ha més amunt ja veuràs….41 minuts després de la sortida arribo al Pic de la Dona, un vas de beguda isotònica gelat m’ajuda a recuperar forces, un control ens anima “vinga va, d’aquí cap al Bastiments !!!” sorprès li pregunto si ja no es va cap al Bacivers i em diu que no, m’imagino que ha estat un canvi d’última hora degut potser a un canvi a pitjor de les condicions, la cosa doncs canvia, si no es va cap al Bacivers això ja és una cursa a l’sprint…i això encara se’m dona prou bé, faig un canvi d’estratègia i decideixo deixar-hi el fetge, accelero el ritme tant corrent com caminant, atrapant alguns participants als quals sembla que això de córrer per la neu no els hi va massa, una rampa de pujada i a la sortida les senyals em porten cap a la dreta..??? cap al Bastiments és recte !!! la mare que la parit !!! o el control no s’entera o és un cabronàs !!! si que es va cap al Bacivers !!! merda…”

I el Cargol un pèl més enrere...

"En una hora hem planto sota la pala del Bacivers, el tram últim ha fet que agafi dos o tres grupets de gent, era un tram mes obert i pla i es podia avançar bé, del control agafo un got d’isostar, dos glops per estovar el paladar i a la feina, fins als peus del segon cim he emprat una hora... a veure que trigo a fer la pala que hem pujarà al segon cim. La neu fa que tan sols hi hagi un camí, unes traces a seguir, per avançar a algú t’has de jugar els turmells i apretar el cul, sortir de la traça vol dir que tens possibilitats d’encertar un forat i perdre pistonada, trencar-te la tíbia o deixar-te les dents per culpa de una llastra de granet patinosa, hi ha neu, la justa per tapar forats, però no està prou dura per aguantar una bona trepitjada; amb un vent cada cop mes fort arribo a dalt, on tinc un record ràpid per el Gianni i l’Iñaki. Ja tan sols queda una pujada, que arriba després de un fantasmagòric flanqueig per una carena, curta i ràpida, decideixo ingerir el segon cop d’efecte, és l’hora del “chupinazo”!!! a veure com respon l’estómac, les forces acompanyen i cada cop hem trobo millor, vaig adelantant a gent, el terreny m’ajuda, les bambes es claven a la neu i allà on altres rellisquen... jo salto, com si perseguís els isards que ens vigilen a recer de la boira, no se fins quant durarà, o on vomitaré... però m’ho estic passant millor que el Pocholo al Pacha d’Ibiza o el Rodolfo el ren el dia de Nadal, amb el nas vermell i els peus freds, tibant cara amunt, entre el blanc element i les ganes d’hivern... amb els genolls agafats i la vista al terra. A mitja pujada cap al Bastiments atrapo la primera noia, és l’única que hem diu que passi,: “Gràcies -l’hi dic jo- Molta força i va va va !!!”. La carena somital del Bastiments està rara, es fa llarga, tot i que m’hi passo molt poca estona, potser són les ganes que tinc de llançar-me cara avall, perdre alçada i deixar de sentir el fred i el vent, mirar de tu a tu una baixada que ens han dit que estava perillosa."

“Doncs apa, cap al Bacivers, un llarg i molt relliscós flanqueig em fa arribar a l’estany que hi ha al peu de la rampa, allà hi ha un control i avituallament, paro un minut per mentalitzar-me per la pujada i menjar una mica…i amunt!!!! 250m de desnivell i1km de pujada i 4000 patinades després arribo al cim, a aquestes alçades de la cursa ja veig amb qui hauré de batallar tota l’estona, som 7 o 8 corredors que anem fent la goma en funció del tram (tècnic, pujada, baixada..), per sort ningú ataca de veritat i de tant en tant intercalem comentaris, bromes etc…però quan es pot es corre…i no s’espera a ningú, anem resseguint la carena que va fent alguns puja/baixa fins que finalment puja de veritat cap al cim del Bastiments, durant la pujada m’han avançat a un parell de corredors de la Jonquera i n’he atrapat algun altre, vaig justet però espero poder recuperar terreny a la baixada…”

“L’inici la baixada la marca una cinta al terra, d’aquelles de les obres, vermella i blanca, passada la creu a la dreta. Miro avall, ombres i més ombres, siluetes que s’entreveuen dins la boira, alguns porten dorsals i corren ,o patinen, cara avall, altres porten bastons i pugen amb cara de fred cap al cim, entre ells passo jo, com l’Alberto Tomba, buscant patinar, buscant relliscar, intuint el camí amb grava o terra solta sota la neu, que amb el mínim esforç hem deixi baixar metres ràpid i més ràpid, de tant en tant algú de l’organització amb un pitrall de color carbassa, marca una zona complicada... o espera parar algú que, desbocat o descontrolat poses en perill el seu físic, la primera part de la baixada és la mes tècnica, un cop als plans que et porten al coll tan sols t’has de preocupar d’allargar la passa, de fruir del moment i no acostar-te massa a la esquerra, però d’això últim ja se’n encarrega una organització que, per mi, cal posar-l’hi un 9,90. De mica en mica la boira s’aclareix i s’alvira el control de la Marrana, aquí ja no agafo ni l’isostar, conscient que ara hem toca lluitar l’última baixada, millor no omplir massa l’estómac de líquid, a veure si l’efecte coctelera no apareix aquest cop... Baixar corrents per una pista d’esquí.. encara que no sigui negre.. no és una bona noticia per els genolls.. ni per l’esquena... però és el que hi ha.. o sigui que avall!!! que fins i tot la merda corre o sigui que miro de córrer tant com puc i atrapar tanta gent com pugui... de sobte se’m apareix el refugi al davant, un grup de nens allarguen les mans per xocar-les, jo allargo la meva i les fem xocar, unes rialles, unes estones impagables.... tres o quatre minuts i trepitjo l’asfalt.”

“Dalt del cim ens trobem un control, que amablement ens indica per on baixar cap a la Marrana, la baixada està realment complicada, la neu ja està molt trepitjada i és realment difícil mantenir l’equilibri has d’anar a buscar trams sense trepitjar on hi ha prou gruix per deixar-te anar, no és que sigui molt bon baixador però és qüestió de posar-hi valor, i amb més valor que tècnica atrapo a gent que abans m’ha avançat… la neu ja gairebé ha desaparegut i el terreny perd inclinació, és hora de començar a gastar el (poc) que queda, arribo al coll de la Marrana i estic content de poder córrer sense por de patinar, em deixo anar camí avall, quina passada, és un tram curt però disfruton, la veritat és que aquest trajecte l’he fet moltes vegades, però sempre amb esquí ala peus, fer-lo corrent és un goig!!! ja falta poc per arribar al refugi d’Ulldeter, poc abans d’arribar-hi m’atrapa un corredor, podria mirar d’enganxar-mi però encara falta la pujada fins a Vallter i prefereixo guardar-me una mica…passo de llarg el refugi i segueixo el caminet que porta fins la carretera”

“Ara el ritme s’alenteix escandalosament, la suor comença a fer acte d’aparició, encara porto el paravent que m’ha proporcionat escalfor tota la cursa...i el collons de dorsal que ens han donat... que és molt guapo.. si.. però que fa que sigui impossible treure’t l’abric a no ser que et paris.. i jo ja no vull ni parar ni jugar-me un castanyot...m’obligo a córrer, al punt de mira hi poso el revolt següent i un cop allà hi poso el següent, de sobte un cotxe passa pel meu costat i hem fot un cop de clàxon que m’espanta!!!! Que collons vol!!! Però si són en Leffy i la Bionic Woman!!!! Me’ls miro i ric... m’animen i m’animo. Veig que aparquen el cotxe i surten del mateix cap a mi.. :”Venga!!! Venga!!! Machote!!!” Jo els hi dono la motxilla, començo a tenir molta i molta calor. I encara hem queda l’ última pujada.. res un tram de uns 100 metres cara amunt, per guanyar un talús, per cremar l’últim cartutx si és que encara en queda algun, per poder disfrutar, cara avall, de córrer per un prat verd cap a l’arc d’arribada, per poder acabar una cursa on he disfrutat com un animal, on gairebé tot el recorregut era un paisatge blanc, on els isards tenen el seu hàbitat i on nosaltres tan sols hi som de passada.. però quina passada!!!!”

Arribada !!!

“Just quan trepitjo l’asfalt m’atrapen els de la Jonquera i un altre corredor, només falta un kilòmetre i mig…de pujada i per asfalt…anem alternant el caminar i el córrer i atrapem al corredor que m’ha passat a la baixada...i miro amunt i en un revolt hi veig l’inconfusible gorra groga d’en Lefftenzing, està amb en Leffy i Bionic, faig un crit “ Leffer !!!!” i em saluden i animen…ja falta poc un revolt i arribo on son ells, vaig enganxat als de la Jonquera, ens avisen que l’arribada no és allà mateix sinó que hem de fer el mateix puja baixa per les pistes que hem fet a la sortida…que bé!!! quina il-lusió !!! deixem l’asfalt i comencem a tibar amunt per la pista, 100 metres de rampa, els de la jonquera em deixen enrere, arribo a dalt mentre ells ja estan baixant, uf !!! em tiro avall però no crec que els pugui atrapar, en Lefftenzing m’anima “vinga estira la passa!!!” i ho provo i ho faig i els atrapo i els passo…i per fi acabo, 3h 06m després d’haver sortit, satisfet, molt cansat però satisfet, que més es pot demanar…"