Dos surten, un arriba....

Abans de començar ens agradaria demanar disculpes pel retard, aixó de fer una cursa just abans de les vacances ha retardat l’obligada crònica, ja fa gairebé dos mesos, però més val tard que mai oi ?.....això hauria d’haver estat una crònica “a dues mans”, o millor dit: “a quatre cames” però la mala sort va fer que en realtiat fossin dues curses en una: la del Cargol i la de Panzer....

Ja fa temps que Panzer i un servidor havien decidit que farien la marató de l’Aneto com a equip, la bona sintonia que hi havia (hi ha) entre els dos en els entrenos era hora de posar-la en pràctica en una de les curses més maques que hi ha, físicament estavem bé, servidor havia tingut un parell d’ensopegades, però la veritat és que tenia moltes il-lusions posades en aquesta cursa i ,la veritat sigui dita, veient el temps que havia fet la parella guanyadora l’any passat no era una idea del tot esbojarrada el que ens poguessim emportar el pernil en la nostra categoria.....
La cosa va començar tal i com ho ha de fer una marató, tranquila, trotant comodament, però amb molta calor, gairebé abans de sortir de Benasc ja hem perdut els companys Leffers de vista, és igual anem a la nostra, els primers km cauen fàcilment, l’estrategia és clara, intentar guardar forces per la tornada, en les pujades no ho dubtem i si cal ens posem a caminar, de moment les sensacions són bones i el ritme l’adeqüat, al arribar al començament de la pista de Vallibierna ens trobem als “supporters” el Cesc, el Roger i en Liebrecilla onejant la pancarta i fent fotos....

Uns km després arriba la primera pujada forta, la de Baños, una rampa asfaltada que et fa suar la gota, al capdamunt ens tornem a trobar als “hooligans” !!! quin entusiasme !!!! deixem l’asfalt i tornem als senders de muntanya, el terreny és factibles per correr, però alguna cosa hem diu que avui tampoc és el meu dia, torno a tenir les mateixes sensacions que al Cross del Mont Blanc i l’entreno al Puig de la Creu.....mal rotllo, tot i això vaig tirant al davant, intento caminar a ritme, en alguna baixada trotem, però l’estomac, el cap emboirat i la falta d’agilitat a les cames em fan desistir, no dic res a Panzer , a veure si em passa...

Arribem al següent control, el curt tros d’asfalt el fem corrents....jo el faig més per dignitat (l’equip de suport està fent fotos) que no pas per gust, fitxem i parem per carregar aigua i preparar l’Isostar, comentem la jugada amb el Cesc i seguim, ara ve un tros de correr, però no em veig amb forces i segueixo caminant....em sap greu per Panzer, segur que ella podria correr....


“Gabinet de crisis”, així m’ho van explicar una vegada a la muntanya ………: moment en el que s’ha de prendre una decisió un pel complicada, ser assertiu i saber dir un si o un no…… seguir endavant o tirar enrere....no és fàcil… de vegades definir-te i prendre una decisió, sigui correcta o no…remou les emocions, però havíem de definir-nos…. ja que els minuts passaven…. i el dolors d’estómac i les arcades del Cargol…. no desapareixien …

El meu inside em deia que no el podia abandonar allà sol….. vàrem seure…. tot just després d’haver creuat tot el Pla de Llanos d’ Hospital ( Km15’6- 1780m) , quan la pendent ja es començava a engarristar cap al Puerto de la Picada…… quina vall tant imponent i bonica…..i quin moment tant xungui, se’ns van negar els ulls… però vàrem prendre la decisió… ens separàvem com equip… però no per voluntat sinó per necessitat…en Cargol és valent i fort…. però els gremlins estomacals…li van donar pel sac… amb força i ràbia va decidir no seguir… tornaria al control de pas relativament a prop de Llanos i seguidament ja intentaria arribar com pogués fins el camping Aneto.

Panzer sabia que tornava a fallar la coordinació tant ben assejada i mantinguda ens els entrenaments lefferians amb el seu company de fatiga Cargol, com a la maratò de BCN, però aquest cop el Cargol es quedava a mig.....

Panzer segueix engarristant-se a munt … les feres maratonianes ja estan baixant del coll, em creuo amb el Foulard Amarillo ……va super bé!! Un campió...està entre els 20 primers…. Buffffff!! quan penso en el què em queda per pujar…… però en el meu cervellet m’apareixen uns pensaments que em donen forçes… el què els Leffer’s m’explicaven abans de començar:”després del coll vindrà la baixada fins a Benasc”… doncs molta força i amunt… fins quan es reconverteixi en baixada.

En ma vida m’havia animat tanta people… companyes/s de la cursa… tothom amb qui em creuava… eren ovacions boniques de força per assolir aquest altre somni… arribar a Benasc sencera o arrossegant-me com una serp… però arribar….

Quina il·lu!! Però si era en Waras i a darrera trepitjant-li els talons li seguia el Gus…. no van gosar dir-me el piku que em quedava per arribar al Puerto de la Picada situat a 2.477m, al Km 21’4... però el seu cop de mà em va donar forces per arribar-hi!! però...Where is Lefftenzing????? “ Com allò de: on és en Wally?? I don’ t know….” o potser és perquè és tant petitet i fugisser que m’ha passat pel davant i ni me n’he adonat…. Jajaja.....no el vaig ni veure......Aconsegueixo fer el coll… acompanyada d’altres runners d’Alacant, que només fan que donar-me ànims … impressionant….quines vistes… penso com i a on estarà en Cargol ??

Meitat del recorregut assolit…uuauuuuuu…. Clar que si Panzer…. Ara avall!! i avall…. tant de doping marcat amb el nº de pitrall dins la motxi, però només tinc necessitat de líquid.... no penso ni que sigui necessari menjar, però m’obligo i engoleixo el mig plàtan que porto. Avall !! que fa baixada… segueixo trobant-me penya que encara els hi queda una mica per arribar al coll…. i tot just al començar el Plà de Llanos ens creuem amb els primers runners que corrien les “ Dues cares de l’Aneto” de 65 Km.

Em sento còmode corrent... durant força estona vaig sola... combino el córrer i el caminar al llarg del tram fins a Baños de Benasque ( 1680m, Km 31’7), noto que el camelback va buit.... crec que m’he polit uns 4 litres d’aigua .... increïble.... de dromedari no serviria... però intentaré aguantar sense haver de carregar de nou.

L’ ambient ara és de solitud.... no trobo a ningú.... s’està fent fosc... són les 21h i només em falten uns 5 o 6 kms ...això ja ho tenim.... atrapo a dos runners.... intercanviem quatre paraules i un d’ells em pregunta si sóc de Pamplona deu ser pel meu peculiar castellà... i jo li dic que és la primera vegada que algú em confon per pamplonesa jaja... però és que el més bo és que ell també és de Sabadell ...doncs és que els saballuts estem a tot arreu!! Els avanço, em sento amb les cames força elàstiques... ( els massatgistus de dolor del nostre amic Iron Hands fan el seu efecte J) passo pel camping Aneto.... miro de reüll la zona on tenim l’ acampada leffer... però només hi veig les tendes.... i penso ja ho tens Panzer.... arribo a la carretera... que llarg que se’m fa aquest tram... i la única preocupació que em passa pel cap... és que no recordo quin carrer he d’agafar per entrar a la zona d’arribada...... però no em cal..... de lluny, al final del camí i tot just a l’entrada del poble veig al Cesc... que maco !! animant-me... m’agafa de la mà ben fort i m’acompanya fins al carrer on la família leffer: la Meritxell i el Liebrecilla (han vingut des de Sbd per animar-nos en tot moment ), en Cargol, en Foulard , en Waras, en Gus i family, el Rogeret i la Ladakh....tots cridant: ànims a tutti plen..... em desmunto d’emoció.... ploro...no tinc nassos ni de mirar-los.... em sento molt feliç perquè ha estat de somni....però no puc contenir-me... em surt TOT.

Crits i ovacions del públic... quanta gent !!! i tot just abans de l’accés d’arribada veig en Lefftenzing... qui em dona la força que em faltava per acabar d’arribar.. m’estreny la mà.... SI ho hem aconseguit...tu pots!!!

Més tard vàrem saber que en Lefftenzing va tenir uns símptomes molt semblants als del Cargol...però aquest te mes capacitat de “SUFRMIENTO”.... ell en aquest cas, dins de l’estómac possiblement hi tenia un “Alien” que li va fer la guitza al llarg de la cursa....!! aguantant carros i carretes... quasi arrossegant-se.... però va arribar com un campió!!

Passo la línea vermella.... després de 7h i 20’ i m’ abraço amb una de les noies de l’organització, qui m’informa que em seguirà abraçant....però que abans marqui el xip de control de pas...jajaj ... me l’havia passat de llarg....

Un altre somni al sac i estic convençuda que n’hi haurà més, però aquest per mi ha estat molt especial perquè:
1er: és la primera marató de muntanya que corro
2on: he estat acompanyada de la millor companyia que és la família Leffer
3er: el Ramon, hauria estat molt feliç d’aquest repte maratonià
4rt: en Cargol ho ha lluitat com el que més, l’any vinent la repetirem perquè quedi millor regust.
5è: per totes/s les/els Leffer’s que no hi hereu presents... doncs que a la pròxima NO s’hi val un no.

Panzer i Cargol