6 de juliol del 2009

3 de 7 (sense folre ni manilles ni òsties)

Si si, 3 de 7, no és que els Leffer’s ens haguem passat al món casteller no, sinó que només 3 dels 7 integrants de l’expedició lefferiana a la Cavalls del Vent varen assolir l’objectiu de fer-la en menys de 24 hores, en Leftenzing i en Foulard varen complir les expectatives que l’equip tenia dipositades en ells i la van acabar en un temps espectacular de 18h 30m, demostrant així el seu potencial (del qual la resta n’erem totalment concsients), en Waras la va finalitzar en 21h 30m, un excel-lent temps si tenim en compte que va fer més de la meitat del recorregut totalment sol (un altre cop es demostra que la capacitat psíquica és gairebé tant important com la física); malauradament els quatre membres restants (Bala, Liebrecilla, Fortex i Cargol) es vàren retirar quan tan sols portaven un quart del recorregut completat.....la següent crònica és en gran part la història d’aquest darrer grup........

Divendres, 19:00, tota l’expedicó ha arribat al refugi Lluís Estassen, als peus del Pedraforca, aprofitem l’estona que ens queda abans de sopar per preparar les motxilles, riure, dir tonteries i acabar de decidir l’hora de sortida, tots estem d’acord en sortir a la 01:00 de la nit, això ens permetrà dormir una mica després de sopar, fer la primera part de recorregut de nit (anirem més frescos i això compensara els inconvenients que te caminar de nit) i finalitzar la travessa a unes hores “normals” que et permetin dormir unes hores abans de tornar cap a casa, tots aquests arguments però sembla que no acabin de convençer en Bala que es lamenta de no haver fet una bona migdiada Leftenzing, Foulard, Waras, Liebrecilla, Cargol, Fortex i Bala…..Leffer’s power !!!!!

Les 20:00, hora de sopar, un plat de sopa, amanida i pollastre, tot convenientment regat amb un parell d’ampolles de vi, com sempre el bon ambient regna entre els Leffer’s, entre comentaris estúpids, cops d’ull al perfil de la travessa i lliçons magistrals d’en Leftenzing sobre aquests tipus de travessa (la seva amplia experiència en muntanya és un valor afegit al grup) ens acabem el sopar i arribem als cafès, després tornem a agafar les bosses i anem a fora a fer l’última repassada al material, cap alla les 21:00 en Waras i jo anem a dormir…..i com sempre passa quan ja estem apunt d’agafar el sòn, arriba la resta: bromes, comentaris inapropiats etc….finalment es fa el silenci, i qui més qui menys s’adorm.







Els Leffer’s alimentant el cos i l’esperit



00:30, sòna un despertador, i tots ens aixequem, bè, tots menys en Leftenzing, el qual té la capacitat innata de dormir sota un bombardeig si cal, finalment després d’algunes enèrgiques sacsejades es desperta, ens vestim i baixem al menjador, endrapem l’esmorzar que ens han deixat a punt i a la 01:00 sortim per la porta del refugi, comença el repte.

El primer refugi a assolir és el de Gresolet, just al fons de la vall, 440 metres per sota nostre, evidentment anem en grup, arribem a la pista i la travessem, començem a baixar per un corriol el terra és moll i patina, en Leftenzing es posa al capdavant, anem baixant ràpidament, uns quaranta minuts després arribem al fons de la vall i deu minuts més al refugi de Gresolet, busquem el tampó per sellar les cartilles, un cop fet deixem el refugi enrrere i seguim, costa de trobar les marques que indiquen el camí, són de color taronja, però algunes no són recents i costa de veure-les, en alguns moments dubtem, fins que algú la troba i podem seguir el camí. Alternem algun tros de pista amb corriols, en un punt deixem la pista i agafem un sender que comença a enfilar-se, en aquest punt el grup es comença a estirar, Leftenzing, Foulard i Waras començen a apretar, la resta ens ho prenem amb més calma, en Fortex i jo tanquem la marxa i mica en mica ens quedem una mica despenjats, apreto el pas per reduïr distàncies i en Fotrex es queda enrera, 45 minuts després de sortir del refugi de Gresolet arribem al coll de la Bauma, alla ens hi esperen Bala i Liebrecilla, els altres tres ja no hi són i no els tornarem a veure fins moltes hores després….

Sellant les cartilles al Gresolet

Agafem el corriol que surt del coll i que baixa entremig del bosc i que ens portarà al Coll de la Bena, mentre anem fent camí la nit es torna cada vegada més fosca, de tant en tant un llamp fereix el cel i ens il-lumina el camí, els trons sonen cada vegada més a prop, la cosa es posa lletga, em poso al capdavant del grup i apreto el ritme, arribem a una pista descoberta, mal lloc perquè ens atrapi la tempesta, finalment trec el fuet fustigo les bèsties i tots ens posem a córrer, no gaire ràpid un trot suau, anem perdent alçada, uns minuts després començen a caure les primeres gotes, parem i ens posem els impermeables, a correr s’ha dit, minuts després arribem a una casa abandonada, hi ha una senyal de camí però està mal feta i no el trobem, fem una volta a la casa i just en aquell moment s’obren les comportes de cel i cau el diluvi, al costat hi ha un vell estable i ens hi fiquem dins, no és un lloc gaire agradable el terra està totalment cobert de fems, per sort a sobre hi ha un altre pis en construcció, surto a veure si hi podem entrar, no hi ha porta, perfecte crido als altres i entrem, és una sala buida, només un parell de matalassos, un munt de palla, una escombra feta de branquillons i un gran tronc que fa de banc…ah si i una família d’ocells els quals sembla que hem despertat. Fora està plovent a bots i barrals i la cosa no sembla que hagi de millorar aviat, aprofitem per treure’ns els impermeables i estendre’ls en un cordill que hi ha de paret a paret, en Bala va xop de cap a peus….el que semblava un impermeable només és un paravent….per sort porta una samarreta de recanvi …..intentem posar-nos en contacte amb la resta, per sort hi ha cobertura i podem telefonar, deprés d’uns intents hi parlem, els hi comuniquem on sóm i que esperarem que amaini per continuar, però això d’estar parats no va bé, estic gelat, em poso una samarreta seca (l’altre està molla de suor) i m’embolico amb la manta tèrmica, mirem el mapa per saber el que queda, deprés de la casa hem de seguir un corriol que ens portarà fins una pista, i de la pista sortirà un camí que ens portara amunt, cap al refugi de sant Jordi, encara plou.

Al cap de uns 45 minuts sembla que la cosa afluixa i decidim sortir i continuar, ens costa una mica trobar el camí degut a la fina pluja i a la boira, finalment però el trobem, per fi ha parat de ploure, en Bala resa perquè no torni a diluviar, arribem a la pista i uns metres després veiem un camí que surt per l’esquerra d’una casa, tal i com indicava el mapa, començem a pujar i anem a parar auna altre pista, no hem sona, però no seria la primera vegada que em trobo algun error en un mapa, la seguim força estona i finalment trobem un camí que torna a sortir cap a l’esquerra, l’agafem i després de travessar uns herbeis el corriol s’enfila amunt, es posa dret com una mala cosa, comença a clarejar i aviat apaguem els frontals, la pista ja queda 200 metres per sota nostre quan arribem a un coll, allà n’hi trobem una altre, és estrany, al mapa no hi surt, però si que hi ha algunes cintes de colors com les que hem seguit anteriorment a la pista de baix, fem uns metres més, dubtem, la cosa no pinta bé, finalment en Liebrecila treu el GPS i l’engega, tarda una estona a rebre senyal, mentrestant miro el mapa, la veritat és que exceptuant la pista tot em sembla correcte: la pista després de la casa, el trencall a l’esquerra, la forta pujada…..finalment el GPS ens posiciona al mapa….OSTIA !!!!! estem a can collons d’on hauriem de ser !!!!!, la meva primera reacció és d’incredulitat, no m’ho crec, miro i remiro el mapa, dubto de si el GPS va bé, Liebrecilla no en te cap: el GPS va bé, Bala i Fortex no saben que pensar, de fet fa molta estona (desde la casa on ens hem refugiat de la pluja) que no veiem les marques de color taronja…..uffff…..quin pal…..l’hem cagada, Liebrecilla i jo obrim el mapa i ens hi col-lloquem, CAGONTOT!!!!!!!!!!! hem tornat enrere per un camí gairebé paral-lel al que hem fet servir desde el Coll de la Bena…….això ens desanima molt i estic a un pel de fotrem de cops de cap amb algún tronc per haver-la cagat d’una manera tant estúpida, ens hem degut equivocar just després d’agafar la primera pista…..però ara ja està fet, hem de decidir que fem, tenim molt clar que la Cavalls en menys de 24 hores s’ha posat molt cara, entre la pluja i aquest marrada ja hem perdut prop de dues hores…..finalment decidim seguir la pista per on anem fins a creuar-nos amb el camí correcte, al cap de poc el trobem, alla encara m’asalten alguns dubtes, aquest camí no em sona gens, als tres companys si que els hi sona…..em prenen per boig, després de baixar una estona arribem a una pista…la reconec inmediatament, és la que hem seguit abans de que començes a ploure…..

Una estona després arribem a la casa on ens em aixoplugat, com una mena de deja-vú vaig reconeixent els llocs per on passem, finalment arribem a la pista i a la casa…..aquí tenim l’error, en una paret de la casa hi ha la marca taronja però no està al costat del camí que hem agafat (per això no l’hem vist) sinó a l’altre, és a dir: haviem de seguir per la pista, aquest error de principiants ens ha costat més de dues hores de camí. Fem una petita reunió per decidir que fer, anem molt malament de temps entre la pluja i l’equivocació hem perdut gairebé tres hores i són totalment irrecuperables, fem un cop d’ull al mapa i decidim fer camí fins al refugi de Sant Jordi, des d’on saltarem a l’altra banda de la carena pel Coll del Pendís i empalmarem amb la Cavalls de tornada desde el Cim d’Àligues, és a dir farem mitja Cavalls del Vent.

Així doncs enfilem la pista correcte, un parell de curves enllà trobem el camí, de sobte en Bala es lamenta.....el camí ja el coneixia, hi va passar quan va fer la Gels-Moixeró l’abril passat….començem a pujar, és un camí preciòs que creua diverses vegades el riu, que va saltant entre les pedres formany gorgs on en una altre situació ens hi agradaria capbussar-nos’hi….però ara no és el moment, tot i que ja no tenim la pressió d’haver d’acabar la travessa l’instint lefferià es manté, i apreto el ritme, ens ho prendrem com un entrenament per la Trail-marató de l’Aneto, adelanto en Fortex, va un pel tocat fisicament i psíquica, i tiro amunt, gas a fons, estic pujant força estona, quan ja falten poc més de 100 metres de desnivell per arribar al refugi de Sant Jordi sento les veus d’en Liebrecilla i de Bala, tampoc han pogut resistir la crida de la sang i han posat el turbo deixant en Fortex sol amb els seus patiments……finalmement aribem al refu, i sabiament decidim fer una parada i fonda, 5 minuts després arriba en Fortex, va força cardat, li fan molt mal els bessons, la veritat és que ha estat una pujada força dura, 565 metres de desnivell en 4 km escassos, aprofitem per omplir els camelbacks, menjar, cambiar-nos els mitjons….en resum: descansar.

Travessant el riu cap al St. Jordi

Estem al refugi ben bé quaranta minuts, Liebrecilla i Fortex aprofiten per fer-se amb un parell de Coca-coles que els hi semblen glòria…. ens posem en contacte amb la resta de l’equip, en Foulard respon a la trucada, quan li diem que sóm al St. Jordi queda un pel parat, ja li explicarem més endavant els detalls, li fem saber els nostres plans, i li donem ànims, preguntem per la seva situació, ells estàn encarant la pujada al Cim d’Àligues, en Waras segueix amb ells (la qual cosa ens sorprèn, déu n’hi do en Waras com aguanta…), ara el sol ja pica i aprofitem per posar-nos crema protectora, alguns es posen la calça curta per anar més frescos, apareixen les gorres i les ulleres, els impermeables tornen al fons de la motxilla, ja estem a punt un altre cop, i enfilem cap al Coll del Pendís, abandonem momentaneament la Cavalls del Vent per anar-la a buscar a l’altre vessant, mitga hora de pujada ens porten al coll, fem una curta parada, en Fortex es fa una frega als bessons amb pomada i el Cargol aprofita per deixar una mica de baba pels boscos del voltant…., agafem el camí (GR) que un xic més endavant, al Coll de Vimboca, s’ajunta amb la Cavalls, ara toca seguir el camí fins el refugi de Prats d’Aguilló, és una etapa llarga, d’uns 10 km, aparentment el camí fa flanquejant la serra però en alguns trams s’enfila i es fa dur, és un autèntic trencacames, tot i la duresa del camí les vistes que tenim són impresionants, quan arribem al Coll de la Moixa el Pedraforca apareix amb tot el seu esplandor davant nostre, veiem el final de la travessa però encara ens queden unes quantes hores per arribar-hi….
Vista panoràmica desde el Coll de la Moixa, amb el Pedraforca a la dreta.

Mica en mica anem avançant, s’ens està fent llarg i dur, arribem a una zona de tartera al final de la qual es veu com el camí perd alçada fent ziga-zagues i enfila cap al refugi de Prats d’Aguillò, quina mandra….baixar 200 metres per després pujar-ne 420….però de fet al refu no hi hem d’anar a fer res per tant no cal baixar-hi, mirem al mapa i veiem com just abans de començar a baixar el camí es bifurca en dos: el de Cavalls s’en va avall i el GR segueix amunt i salta la carena, després la va seguint fins arribar a l’alçada del Pas dels Gosolans, obviament agafem el GR i així ens estalviem un parell d’hores de camí, el GR és un camí fàcil, va flanquejant uns quants metres per sota la carena i manté un pendent força regular i suau, una hora després ens plantem a sota del Pas dels Gosolans, en aquest punt rebem una trucada d’en Waras, li expiquem que hem abandonat, no en sabia res, a la pujada cap a Cim d’Àligues s’ha despenjat de Foulard i de Leftenzing, ens diu que està a Penyes Altes…ufff…li queda una bona pallissa, no sabem si acabarà, el temps està empitjorant i li diem seriosament que si no ho veu clar ho deixi i l’anem a buscar en cotxe al refugi dels Cortals d’Ingla, ens contesta que ja dirà el què…..no tornarèm a tenir noticies seves fins a les 19:30 (com ens va fer patir el malparit)…, tornem a empalmar amb la Cavalls i ja no la deixarem fins al final, travessem uns gran herbei i saltem l’última carena que en separa del Pedraforca, anem seguint les marques i arribem a la pista que flanqueja tot el Pedra, estem cremant els últims cartutxos, els últims kilometres cauen, finalment arribem a l’última pujada, la que porta directe al Lluís Estassen, un parell de minuts i ja hi sóm.

A punt d'arribar a l'Estassen
Per fi s’ha acabat, ens felicitem mutuament, tot i no haver acomplert l’objectiu ningú ens pot treure aquest 46 km en 14 hores, tambè arribem a la conclusió que sinó ens haguessim perdut es possible que no l’haguèssim acabada, qui més qui menys va tocat: Bala te els peus fets mistos, Fortex te els bessons més amunt dels genolls, Liebrecilla està esgotat a tots nivells i a un servidor el genoll dret li comença a fer el burro…quin poema. Uns estiraments, una dutxa ens deixen “com nous”, dinem i passem l’estona estirats a l’herba.......A quarts de set decideixo baixar fins la pista i remuntar-la a veure si veig en Foulard i Leftenzing, no em fa falta esperar gaire, els trobo un parell de kilometres amunt…..no fan cara d’estar especialment cansats però m’imagino que la cosa va per dins….els felicito per la gesta 18h 30m és un molt bon temps, anem xino xano cap al refugi, alla sellen l’últim requadre de la cartilla i finalitzen oficialment la travessa.
Foulard i Leftenzing al arribar a l’Estassen

Ara només falta esperar en Waras, el guarda del refugi pregunta per l’emissora al colega de Prats d’Aguillò i aquest li confirma el pas d’en Waras, en tres hores el tindrem aquí, mentrestant aprofitem per sopar. A les deu decidim anar a esperar Waras a la pista però abans no arrenquem els cotxes (n’hi ha que no tenen l’intenció de caminar més….) arriba, està destruit però feliç, 21h 30m, ara si, ja hi sóm tots.
En Waras felicitat efusivamnet a la seva arribada

La veritat és que tot i que no tots hem assolt l’objectiu estem contents per l’experiència viscuda, ha estat una bona prova per tots, ara sabem del que sóm i del que, de moment, no sóm capaços, n’hi ha que han arribat al seu límit i l’han superat i n’hi ha que encara el busquen…..qui sap potser el troben d’aquí a un mes a la propera cita dels Leffer’s Runners: la marató de l’Aneto.

7 comentaris:

Llebreta Salfuman ha dit...

Avui ja camino "normalment". Quin calvari el de diumenge!! No podia ni seure al w.c.
Sento la necessitat de tornar-hi l'any que ve i acabar-la en menys de 24h. M'acompanyareu??

Fortex the truck ha dit...

Sens dubte, l'any que ve la farem.
no la varem acabar, però quina patejada més guapa que ens vem marca.

ahh per cert, quina crònica més bona cargol!!!

Roger S. C. ha dit...

Aixì m'agrada, amb ganes de fuetejar-se de nou, un cop llepades les ferides i borrats els mals moments, tan sols queda intentar-ho de nou i si s'escau amb menys aigua!!!!
la crònica reflexa la varietat de moments d'una cosa tant llarga. bona!! bona!! com la mel.

Anònim ha dit...

Prou que t'acompanyarem en aquest calvari curtidor!!!
Jo ja començo a fer vida normal, tant com anar a córrer dijous.. no ho sé però ben aviat ens hem d'endossar uns enrtenaments d'aquells salvatges per volar al trail de l'aneto.
Al setembre podriem fer una expedició a la Pica síisisi

Foulard amarillo ha dit...

Ei que l'anònim sóc jo recollons, doncs aixó la Pica d'Estats amb porro de vi i xino xano, així ens apropem a la muntanya d'una forma més alpina, amb una ascenció de certa entitat. Vinga no fem escarafalls i som-hi !!

Oriol Sellent ha dit...

eps !!!que jo en se d'un que ja ha anat a correr......o sigui que el dijous tothom a correr, no es pot perdre passada !!!!!

Ramon ha dit...

Colla de malalts! ENHORABONA A TOTS!!!!!
Sou l'enveja de qualsevol bestiola que va a córrer els dijous per no pencar fins tard :)
Tot el cap de setmana pensant en la vostra gesta, això si, estirat a l'herba dels prats de la Cerdanya Gavatxa.
Ens veien demà?? Ànims a tots.